dissabte, 3 d’octubre del 2015

GUARRIORS IN THE STREET

CATALA

Un despertar de somni calent, trempera matinera, i no volia tornar a cascar-la. Tan sovint i tant significatiu. “Qui passa gana somia pa”, diuen.
Coses dels solters. Has de sentir allò de que folles menys qu’un casat i en canvi no crec que els casats estiguin tan apurats.

La cara necessita una mulladeta d’aigua freda i les cames un començar lent per no entrar en un increment d’adrenalina. Després aniré al bar a fer el cafè de rigor.

I tanco amb doble clau, com si m’haguessin d’entrar a robar, perquè no em violaran, no!  No “caerá esa breva”!

Baixo les escales fins el pàrking, per anar despertant. Les xancletes deixen que l’aire passi entre els dits i encara no fa aquella calor d’aquest puto estiu, i com és festa, els pantalons curts sense roba interior deixen passar la frescor suficient. Aquells baixos necessiten, una de tres : o un airejament suficient, o un “banyito” o un bon polvo.

Poso en marxa el meu Renault Pantera Twingo super-sport. Una màquina amb cavalls de sobra i 4 seients que també sobren. Poso “l’automàtic” fins el Bar de cada matí. Mentre, la ràdio ha de cumplir la funció-despertador diaria. I des de que no tinc feina, encara més. En un no res estic buscant per aparcar, a la vora del bar, si pot ser... Aquell forat és meu!...

Vaig arrossegant l’ànima i dubto de si faig bé de no portar “calces” de mascle. Alguns pantalons no dissimulen prou bé si el bitxo es mou buscant menjar. I la meva bèstia no entén de dissimular. A la que veu terreny de guerra, alça el cap sense complaure a ningú. La bestiola no pensa igual que l’amo, que el puteja tot sovint i el “droga” de tant en tant amb quatre sacsejades de perdedor.

La porta del bar és lluny i costa d’arribar. Cafè sense gana, ganes de cardar i dissimular, fer veure que estic tranquil i relaxat.

Entro al museu del cafè i faig un cop d’ull desinteressat. Bàsicament coneguts. Saludo i sec a la barra. Em demano un cafè amb llet i miro de localitzar el diari. Fracasso en la segona opció.

Miro com preparen el cafè i comprovo que el dia pot ser molt llarg. El cafè amb llet em fa pensar que no necessito reposar llet.

I la telepatia fa presència. Una amiga veig que arriba, i em somriu. Em saluda de bon grat i de bon grat li engaltava la bestiola, sense cap mirament educatiu. Al menys això pensa la bestiola, i tot s’ha de respectar, passem molt de temps junts...

Una conversa agradable amb química explosiva inclosa. I si li faig una proposició directe? A veure si la cago? I si no?

Els seus ulls volen tall... ho noto!. El meu “amiguet” necessita una mica de lluita.

-Que tal guapa, com estàs?
-Molt bé, i tu?... De vacances?
-No, ja es van acabar, igual que la feina, com la il·lusió.
-Et noto preocupat!.
-Es la diferència entre el que penso i el que faig. Sóc un cagat!
-Què vols dir.
-Vina que t’ho dic a la orella!
-Vull follar amb tu ara mateix, encara que no aquí mateix! Però tinc vergonya de proposar-t’ho per por a que em trenquis la cara amb raó!
Un canvi d’orella i d’emisor...

-El que passarà és que si no compleixes amb la teva proposició m’enfadaré amb tu! Ja saps que lo meu és la psicologia i que l’adrenalina acumulada no és bona. I amb això coincidim. Vaig carregada.

....

Òstia manela! Sentien les meves orelles el mateix que jo?. Calia posar la ma a la butxaca per dissimular... El nen ja senyalava el camí del cel.
-Anem a casa si us plau!
-Anem!

Com les pelis, caga-t’hi al mig!

Va pujar al meu cotxe, després de localitzar-lo, lluny con semblava, i vam anar directes a casa.

El bitxet només havia d’esperar 5 minutillos per arribar al terreny de guerra.

Ja al cotxe vaig allargar la mà per tocar aquella cuixa provocadora, i així confirmar que allò no era un somni i estava a punt de despertar-me.
La resposta va ser una maniobra impossible de:

Ma al bitxet, descordament de botó miraculós, baixada de bragueta en un moviment quàntic i una incursió manual que va “pillar” el bitxet per sorpresa. Estava que “ni si, ni no”, “morcillona” com diu un amic.

En el trajecte al cel, mentre passava per sota uns plataners, arbres, la meva meravellosa copilot va decidir tenir una xerradeta amb el meu entrecuix, o això semblava.

Però no, va apartar lo que molestava i va fer desaparèixer el bitxet dins la boca. Ara sí que estava clar que allí hi havia “xixa”. El meu animalet es va quedar sense paraules, com jo.

L’escalforeta d’aquella boca feia defugir qualsevol dubte. El bitxet es va posar dur com en una pel·lícula porno, però amb la diferència de que amb l’endarreriment que portava no duraria tant.

Aquella mossa va aixecar la seva mirada per somriure amb els ulls, aquella formació de plecs al contorn dels ulls per no abandonar el solitari fredolic. M’agradava molt allò. Igual feia alguna volta innecessària.

El bloc tenia pàrking, d’agrair en aquelles circumstàncies, ja que aquella divina companyia no va cedir en els seu joc, “passant” de si algú li veia el clatell en algun semàfor. La cara només me la veurien a mi, i segurament a mi ja se’m notava cara d’estúpid.

El motorista de la Scoopy que va mirar sense voler, a la parada del semàfor, va interpretar alguna cosa estranya ja que no va fixar la mirada. Com una tardana reacció del cervell, va tornar a fer un cop de coll per veure el clatell de l’amiga que pujava i baixava i jo mirava el motorista amb cara d’estúpid, sense saber com reaccionar davant l’escena.

Però i què! Puta enveja!.

El verd del semàfor no deixava opció i s’havia de seguir fins Shangilà.

L’ascensor ens esperava i jo tenia ganes de despullar-me ja!

Tranquil, nen, tranquil, que això s’ha de gaudir. Si deixem anar les energies sense vigilar, el risc de fer el ridícul pot ser alt.

Les pilotes em fan mal i demanen lliurar la pesada càrrega “reserva”. Però el bitxet explica que esperin una miqueta, que no vindrà d’una estoneta. L’amo (que sóc jo) necessita aquesta estona de companyia per sentir-se home.

Divina companyia, perquè no li havia fet la proposta abans, casun!.
Sortint al cinquè pis de l’ascensor, vaig garbellar les claus del pis, sense mirar si la bragueta era pujada o no. Tan feia!

No encertava amb la clau, i no volia que allò fos un presagi. La mà de la meva amiga era a la galta merdera i premia com amb qualsevol home objecte. Alegria divina.

La noia va acostar el cap a la meva vermella orella i em va dir que o m’espavilava o follaríem a la porta del pis, i que els veïns eren cosa meva.
Aquelles paraules encara em posaven més calent. El pis estava tan mal endreçat com el vaig deixar. No pensava jo...

Però esperava la seva comprensió a la casa d’un pobre noi solter i deprimit que necessita ajuda.

La meva fantàstica amiga, que ara s’havia descordat un parell de botons de la camisa, no estava per tonteries i em va insinuar que allò podria fer-li perdre la virginitat.

Es va ajupir i em va treure els pantalons desconsideradament. La sivella va picar al terra. Va llençar els pantalons sobre el sofà sense haver fet punteria, ja que el va tirar cap a la seva esquena. Va ser “xiripa”!

Va agafar amb una mà els collons, amb “carinyo”. La ma dreta la va passar suaument per la punta del capullo i el va humitejar passant una mica de saliva. Va prémer les boles de forma gradual fins que vaig obrir més els ulls. Ella vigilava la reacció.

Ara ja no sostenia res amb la ma dreta, però no deixava les pilotes, collons quina alegria!.

La mirada viciosa que em va fer era el tret de sortida per una entrada triomfal a la “parladora” de la meva divina companyia.

Unes sacsejades bucals, amb presió de llavis (de la boca) inclosos, quan arribava al extrem del bitxo. Aquest (l’animalet) resplendia d’alegria. Ves no! Mira’l ell!

Vaig agafar aquella melena rossa amb una grapada per aixecar-li el cap i endur-me aquell prodigi de l’escalfor femenina cap el catre.
Va accedir submisa. Poder de mascle...

L’habitació era a la vora, com tot en aquell petit pis de conco marrà.

L’amiga es va tombar sobre el llit eixarrancada formant un triangle amb les mans sobre el seu sexe, signe que volia que li clavés allí i no a un altre lloc. No calia tantes senyals, que encara m’escalfaven més, i aquella torradora presència ho sabia.

Em va fer pensar amb l’escena de l’Exorcista i tot. Però, ni per aquestes deixaria aquell forat verge. I que vigilés que no en deixaria cap orfe que voltés per la zona.

Vaig ser jo llavors qui es va amorrar a aquella virtut, passant els braços per sota les cuixes per evitar massa moviment.

Volia ser suau, però ni ella ni el bitxet estaven d’acord. La dolça veu deia:
Follem ja mariconàs! Prou que has tardat! I si t’escorres aviat, no pateixis, et follaré tantes vegades com sigui necessari per calmar aquest conyet, que necessita guerra.

Allò m’havia de fer por? Tira, tira! L’emoció m’envoltava i la princesa reia sense parar. Érem en un núvol de passió i rissa, situació catxonda com poques vegades. Ens havíem deixat anar, la nostra part animal havia agafat les regnes.

La vaig ensigalar d’un cop i fins el fons. Va obrir els ulls d’alegria, que no de sorpresa, que ja s’ho podia començar a esperar...

Va tremolar d’excitació i vici. Em va envoltar les cames per l’esquena i va picar-me el cul com si fos un cavall. Cridava ; vinga, vinga, vinga! i clavava les ungles al meu enfeinat cul. Jo intentava cavalcar sense ser fuetejat, però sort que no havia cap fuet per allí a mà.

Em va tombar amb energia per posar-se ella damunt i acluquillar-se, agafant la bestioleta per clavar-se-la. Dominadora, ella! Després es va agenollar i va fer un màster de nombres. Em va fer una sessió de vuits, zeros, uns i no sé si alguns nombres prims més, però renoi quin gustasso!
Em va preguntar com ho portava. La resposta va ser que jo no portava res, però que m’ho estava passant de puta mare. Que on s’havia amagat fins llavors, que ens calia mantenir converses com aquella més sovint.

Va riure fort mirant cap el cel i fent una sacsejada brasilera de cul. Les llumetes eren per tot arreu, això que tenia els ulls tancats. I la lliçó va durar una estona més fins que la meva resistència ja no podia aguantar tota aquella electrocució a les pilotes.

No li devia fer mal quan vaig deixar anar la meitat de l’ànima dins aquell forat. Reia, no parava de riure... ni de sacsejar...

Va netejar les gotetes tardanes amb una passada tranqui-la de llengua. Un detall.

Colló.


Anònim discret.