CATALA
Un despertar de somni calent, trempera matinera, i no volia
tornar a cascar-la. Tan sovint i tant significatiu. “Qui passa gana somia pa”,
diuen.
Coses dels solters. Has de sentir allò de que folles menys qu’un
casat i en canvi no crec que els casats estiguin tan apurats.
La cara necessita una mulladeta d’aigua freda i les cames un
començar lent per no entrar en un increment d’adrenalina. Després aniré al bar
a fer el cafè de rigor.
I tanco amb doble clau, com si m’haguessin d’entrar a robar,
perquè no em violaran, no! No “caerá esa
breva”!
Baixo les escales fins el pàrking, per anar despertant. Les
xancletes deixen que l’aire passi entre els dits i encara no fa aquella calor
d’aquest puto estiu, i com és festa, els pantalons curts sense roba interior
deixen passar la frescor suficient. Aquells baixos necessiten, una de tres : o
un airejament suficient, o un “banyito” o un bon polvo.
Poso en marxa el meu Renault Pantera Twingo super-sport. Una
màquina amb cavalls de sobra i 4 seients que també sobren. Poso “l’automàtic”
fins el Bar de cada matí. Mentre, la ràdio ha de cumplir la funció-despertador
diaria. I des de que no tinc feina, encara més. En un no res estic buscant per
aparcar, a la vora del bar, si pot ser... Aquell forat és meu!...
Vaig arrossegant l’ànima i dubto de si faig bé de no portar
“calces” de mascle. Alguns pantalons no dissimulen prou bé si el bitxo es mou
buscant menjar. I la meva bèstia no entén de dissimular. A la que veu terreny
de guerra, alça el cap sense complaure a ningú. La bestiola no pensa igual que
l’amo, que el puteja tot sovint i el “droga” de tant en tant amb quatre
sacsejades de perdedor.
La porta del bar és lluny i costa d’arribar. Cafè sense gana,
ganes de cardar i dissimular, fer veure que estic tranquil i relaxat.
Entro al museu del cafè i faig un cop d’ull desinteressat.
Bàsicament coneguts. Saludo i sec a la barra. Em demano un cafè amb llet i miro
de localitzar el diari. Fracasso en la segona opció.
Miro com preparen el cafè i comprovo que el dia pot ser molt
llarg. El cafè amb llet em fa pensar que no necessito reposar llet.
I la telepatia fa presència. Una amiga veig que arriba, i em somriu.
Em saluda de bon grat i de bon grat li engaltava la bestiola, sense cap
mirament educatiu. Al menys això pensa la bestiola, i tot s’ha de respectar,
passem molt de temps junts...
Una conversa agradable amb química explosiva inclosa. I si li
faig una proposició directe? A veure si la cago? I si no?
Els seus ulls volen tall... ho noto!. El meu “amiguet” necessita
una mica de lluita.
-Que tal guapa, com estàs?
-Molt bé, i tu?... De vacances?
-No, ja es van acabar, igual que la feina, com la il·lusió.
-Et noto preocupat!.
-Es la diferència entre el que penso i el que faig. Sóc un
cagat!
-Què vols dir.
-Vina que t’ho dic a la orella!
-Vull follar amb tu ara mateix, encara que no aquí mateix! Però
tinc vergonya de proposar-t’ho per por a que em trenquis la cara amb raó!
Un canvi d’orella i d’emisor...
-El que passarà és que si no compleixes amb la teva proposició
m’enfadaré amb tu! Ja saps que lo meu és la psicologia i que l’adrenalina
acumulada no és bona. I amb això coincidim. Vaig carregada.
....
Òstia manela! Sentien les meves orelles el mateix que jo?. Calia
posar la ma a la butxaca per dissimular... El nen ja senyalava el camí del cel.
-Anem a casa si us plau!
-Anem!
Com les pelis, caga-t’hi al mig!
Va pujar al meu cotxe, després de localitzar-lo, lluny con
semblava, i vam anar directes a casa.
El bitxet només havia d’esperar 5 minutillos per arribar al
terreny de guerra.
Ja al cotxe vaig allargar la mà per tocar aquella cuixa
provocadora, i així confirmar que allò no era un somni i estava a punt de
despertar-me.
La resposta va ser una maniobra impossible de:
Ma al bitxet, descordament de botó miraculós, baixada de
bragueta en un moviment quàntic i una incursió manual que va “pillar” el bitxet
per sorpresa. Estava que “ni si, ni no”, “morcillona” com diu un amic.
En el trajecte al cel, mentre passava per sota uns plataners, arbres,
la meva meravellosa copilot va decidir tenir una xerradeta amb el meu entrecuix,
o això semblava.
Però no, va apartar lo que molestava i va fer desaparèixer el
bitxet dins la boca. Ara sí que estava clar que allí hi havia “xixa”. El meu
animalet es va quedar sense paraules, com jo.
L’escalforeta d’aquella boca feia defugir qualsevol dubte. El
bitxet es va posar dur com en una pel·lícula porno, però amb la diferència de
que amb l’endarreriment que portava no duraria tant.
Aquella mossa va aixecar la seva mirada per somriure amb els
ulls, aquella formació de plecs al contorn dels ulls per no abandonar el
solitari fredolic. M’agradava molt allò. Igual feia alguna volta innecessària.
El bloc tenia pàrking, d’agrair en aquelles circumstàncies, ja
que aquella divina companyia no va cedir en els seu joc, “passant” de si algú
li veia el clatell en algun semàfor. La cara només me la veurien a mi, i
segurament a mi ja se’m notava cara d’estúpid.
El motorista de la Scoopy que va mirar sense voler, a la parada
del semàfor, va interpretar alguna cosa estranya ja que no va fixar la mirada.
Com una tardana reacció del cervell, va tornar a fer un cop de coll per veure
el clatell de l’amiga que pujava i baixava i jo mirava el motorista amb cara
d’estúpid, sense saber com reaccionar davant l’escena.
Però i què! Puta enveja!.
El verd del semàfor no deixava opció i s’havia de seguir fins
Shangilà.
L’ascensor ens esperava i jo tenia ganes de despullar-me ja!
Tranquil, nen, tranquil, que això s’ha de gaudir. Si deixem anar
les energies sense vigilar, el risc de fer el ridícul pot ser alt.
Les pilotes em fan mal i demanen lliurar la pesada càrrega
“reserva”. Però el bitxet explica que esperin una miqueta, que no vindrà d’una
estoneta. L’amo (que sóc jo) necessita aquesta estona de companyia per
sentir-se home.
Divina companyia, perquè no li havia fet la proposta abans,
casun!.
Sortint al cinquè pis de l’ascensor, vaig garbellar les claus
del pis, sense mirar si la bragueta era pujada o no. Tan feia!
No encertava amb la clau, i no volia que allò fos un presagi. La
mà de la meva amiga era a la galta merdera i premia com amb qualsevol home
objecte. Alegria divina.
La noia va acostar el cap a la meva vermella orella i em va dir
que o m’espavilava o follaríem a la porta del pis, i que els veïns eren cosa
meva.
Aquelles paraules encara em posaven més calent. El pis estava
tan mal endreçat com el vaig deixar. No pensava jo...
Però esperava la seva comprensió a la casa d’un pobre noi solter
i deprimit que necessita ajuda.
La meva fantàstica amiga, que ara s’havia descordat un parell de
botons de la camisa, no estava per tonteries i em va insinuar que allò podria
fer-li perdre la virginitat.
Es va ajupir i em va treure els pantalons desconsideradament. La
sivella va picar al terra. Va llençar els pantalons sobre el sofà sense haver
fet punteria, ja que el va tirar cap a la seva esquena. Va ser “xiripa”!
Va agafar amb una mà els collons, amb “carinyo”. La ma dreta la
va passar suaument per la punta del capullo i el va humitejar passant una mica
de saliva. Va prémer les boles de forma gradual fins que vaig obrir més els
ulls. Ella vigilava la reacció.
Ara ja no sostenia res amb la ma dreta, però no deixava les
pilotes, collons quina alegria!.
La mirada viciosa que em va fer era el tret de sortida per una
entrada triomfal a la “parladora” de la meva divina companyia.
Unes sacsejades bucals, amb presió de llavis (de la boca)
inclosos, quan arribava al extrem del bitxo. Aquest (l’animalet) resplendia
d’alegria. Ves no! Mira’l ell!
Vaig agafar aquella melena rossa amb una grapada per aixecar-li
el cap i endur-me aquell prodigi de l’escalfor femenina cap el catre.
Va accedir submisa. Poder de mascle...
L’habitació era a la vora, com tot en aquell petit pis de conco
marrà.
L’amiga es va tombar sobre el llit eixarrancada formant un
triangle amb les mans sobre el seu sexe, signe que volia que li clavés allí i
no a un altre lloc. No calia tantes senyals, que encara m’escalfaven més, i
aquella torradora presència ho sabia.
Em va fer pensar amb l’escena de l’Exorcista i tot. Però, ni per
aquestes deixaria aquell forat verge. I que vigilés que no en deixaria cap orfe
que voltés per la zona.
Vaig ser jo llavors qui es va amorrar a aquella virtut, passant
els braços per sota les cuixes per evitar massa moviment.
Volia ser suau, però ni ella ni el bitxet estaven d’acord. La
dolça veu deia:
Follem ja mariconàs! Prou que has tardat! I si t’escorres aviat,
no pateixis, et follaré tantes vegades com sigui necessari per calmar aquest
conyet, que necessita guerra.
Allò m’havia de fer por? Tira, tira! L’emoció m’envoltava i la
princesa reia sense parar. Érem en un núvol de passió i rissa, situació
catxonda com poques vegades. Ens havíem deixat anar, la nostra part animal
havia agafat les regnes.
La vaig ensigalar d’un cop i fins el fons. Va obrir els ulls
d’alegria, que no de sorpresa, que ja s’ho podia començar a esperar...
Va tremolar d’excitació i vici. Em va envoltar les cames per
l’esquena i va picar-me el cul com si fos un cavall. Cridava ; vinga, vinga,
vinga! i clavava les ungles al meu enfeinat cul. Jo intentava cavalcar sense
ser fuetejat, però sort que no havia cap fuet per allí a mà.
Em va tombar amb energia per posar-se ella damunt i
acluquillar-se, agafant la bestioleta per clavar-se-la. Dominadora, ella!
Després es va agenollar i va fer un màster de nombres. Em va fer una sessió de
vuits, zeros, uns i no sé si alguns nombres prims més, però renoi quin
gustasso!
Em va preguntar com ho portava. La resposta va ser que jo no
portava res, però que m’ho estava passant de puta mare. Que on s’havia amagat
fins llavors, que ens calia mantenir converses com aquella més sovint.
Va riure fort mirant cap el cel i fent una sacsejada brasilera
de cul. Les llumetes eren per tot arreu, això que tenia els ulls tancats. I la
lliçó va durar una estona més fins que la meva resistència ja no podia aguantar
tota aquella electrocució a les pilotes.
No li devia fer mal quan vaig deixar anar la meitat de l’ànima
dins aquell forat. Reia, no parava de riure... ni de sacsejar...
Va netejar les gotetes tardanes amb una passada tranqui-la de
llengua. Un detall.
Colló.
Anònim discret.
